De com a vegades és la vida

I com podem arribar a ser tan frívols?

Per què ens compliquem la vida d’aquesta manera?

O per què ens deixem enredar?

Avui no em puc treure del cap aquestes preguntes.

Sé què la meva essencial pregunta “I per què?!!!”

No té resposta.

Me l’he preguntat masses vegades, i al final només toca acceptar les coses que passen i prou.

Fa uns dies us expressava que passat el dia d’avui començava de nou el meu camí que vaig decidir inciar amb el blog, i que he hagut de compaginar amb els estudis.

Avui ha sigut el dia de l’examen. Però una tràgica noticia abans d’entrar a examen, m’ha fet ser aterradorament conscient del que realment és important en aquesta vida: les persones que ens estimem.

A través del meu blog intento fer-vos arribar coses alegres, perque precisament la vida ja ens la fan complicar prou. Malhauradament en la vida hi passen moltes coses, algunes de bones i algunes de dolentes. I avui comparteixo amb vosaltres una de les injusticies que la vida sovint ens guarda: la pèrdua sobtada d’un estimat amic:

El Pere.

Precisament el dia del seu Sant, i de camí cap a casa per retrobar-se amb la seva família, un accident l’ha apartat de les nostres vides.

Podria dir moltes coses del Pere.. i juro que intento fer memòria d’algun aspecte negatiu seu.. i no en sóc capaç!

Marit i pare exemplar, que junt amb la Cristina han fet dels seus petits unes personetes de gran qualitat humana.

Músic i arquitecte.

Somiador com a qualsevol piscis!

Vilanoví geltrunenc de pura raça!

Amant de la cultura i el folklore català.

Gran amic dels seus amics.

Proper i disposat d’ajudar als altres.

Crec que la llista és massa llarga per resumir-la aqui.

El seu camí no havia d’haver d’acabat.

Em permeto la llibertat de penjar aquesta fotografia de la meva amiga Sònia. Amiga comuna amb el Pere i la Cristina, i que molt bé representa la manera en com ara ens sentim:

Se que la pena anirà desapareixent i els bons records perduraran.

Cristina, sé que treuras forces de lo inimaginable. Ets forta i lliutadora. I els vostres petits: excepcionals. No hi ha cap paraula de consol. No hi ha cap fet que pugui esborrar l’horror. Només el temps et permetrá tornar a somriure. La teva família representarà un suport magnífic. Els teus amics i companys de feina també.

I nosaltres: Eva, Montse, Sònia i jo, també.

…

Demà si em veig amb forces publicaré la meva recepta per Ventanas Verdes. Sé que compreneu el meu dolor. I mica en mica recuperaré l’alegria i color que preten desprendre aquest blog.

Un petit homenatge a un gran amic.