Els meus mestres

Crec que des de sempre m’ha interessat la fotografia, però sempre hi hagut d’alts i baixos.

Recordo de ben petita que quant venien “els francesos” com deien els de casa, sempre el “Tie Izquierdo” portava una càmara enorme i ens ensenyava les fotografies dels seus fills i nets a França. Crec que per aquest record nostàlgic m’ha quedat aquella cosa de cada any s’hauria d’anar a Paris…

La primera càmara va arribar amb la Primera Comunió –com a la majoria dels nascuts als anys 70- però aleshores encara calia revelar els carrets, així que només s’utilitzava la càmara per immortalitzar els moments importants de la vida.

Amb el primer sou d’un treball d’estiu em vaig comprar una càmara reflex analògica. Encara ara em pregunto com pot ser que la sabés fer anar!

I a l’estiu següent em vaig comprar un equip de revelat. El vaig muntar a l’habitació del safreig de les golfes de casa dels pares. Però era molt complicat revelar de dia, ja que es filtrava la llum per totes bandes. Així que mica en mica, en comptes de sortir de discoteques em passava molts dissabtes tancada a la minúscula habitació revelant. Aleshores estudiava a Barcelona, i em quedava ben poc temps per fer de tot.

Recordo aquella etàpa fotografiant bàsicament en blanc i negre, i aprenent d’un amic que també havia muntat el seu equip de revelat a casa seva, i el llibre d’en Michael Landford. Sobretot tenia obsessió per fotografiar les diferents textures de les fustes i arquitectura nova i vella.

Però el fet de passar tota la setmana a Barcelona i els caps de setmana estudiant i revelant (i potser llegint novel·les més que estudiant -tot i així els estudis vàren anar molt bé!-) em van anar aïllant socialment. Això no podia ser, i sense pràcticament sense adonar-me vaig anar deixant de fotografiar. I un bon dia em vaig adonar que la meva mare havia clausurat l’estudi de revelat i s’havia tornat a convertir en una soleiada habitació de safreig…

No va ser fins el moment en que vaig obrir el blog i em vaig començar a dedicar a l’altra meva gran passió de cuinar reposteria, que va tornar a nèixer en mi la necessitat de fotografiar.

I és així com l’Ivana em recomana els cursos d’EncandilArte. I des d’aleshores no he parat de crèixer: possiblement ara mateix els cursos de fotografia siguin el meu gran vici.

Així doncs, aquests són els meus mestres: